Un mail m'ajuda a respirar...

Quina cosa tan estranya i poc controlable... I és que no ho vull controlar.
Un mail, una simple resposta de mail, on no es diu res de res, fa que una flameta que he tingut a gran marxa en el seu dia, torni a espurnejar. 

I aquestes espurnes em fan sentir diferent, com amb força, com amb il.lusió altre cop, amb ganes de posar-me els cascs per el trajecte en bus cap a ninOs i cantar allò que sona mentre escolto...

Quan penso en el meu cos i ànima, en com estic ara d'animada (tampoc tiro cohets, però realment estava feta una kakota), i intento entendre el perquè... No ho trobo gens racional.

Tan me fa, ara estic millor, oi? Doncs ho allargaré tan com pugui i seguiré allargant aquest somni que ben bé m'he muntat jo soleta al meu cap. Com m'ha comentat avui ma mare que en Punset diu: els records són part de realitat i molta part de cullita pròpia. 
- mare, això ja ho sabia!!! i és evident! ja veuràs, aplica't-ho a tu mateixa...

Doncs bé, tot el meu castell construït durant els meus 13, 14 i 15 anys, encara té flama dins el meu cos, cap i cor. Que DIVERTIT!!! :D