Necessitem ser estimats.... aquesta és la frase que ahir em va dir algú i que encara em queda dins el cap...
Tenim certa necessitat a ser estimats que ens fa actuar de formes que mai ens haguéssim vist capaços, és com un egoisme que ens porta a no ser nosaltres mateixos o a ser-ho en el nostre més pur sentit egocèntric.
Passen coses vora meu, coses que de teoria són totalment innacceptables, però que al final... el nostre egoisme innat i la necessitat de la que parlava, fan de la teoria un simple paper mullat.
No entenc pq hauria d'intentar seguir aquesta teoria... no sé si aquesta mena de teoria ens pot servir a tots d'igual manera... de fet, pq existeix aquesta anomenada "teoria"?
Em fa mal pensar que sóc una més dins aquest joc brut de sentiments entrellaçats que mai queden clars... la meva teoria es basa en la comunicació, la confiança i el respecte... (ja veus, la persona amb qui varem muntar aquesta mena de teoria, va ser la primera en desfer-la...)
Cada cop em sento com més decepcionada de tot plegat, i al final, decepcionada de la decepció. Pot ser és molt millor seguir els trencalls d'aquesta mena d'accions sentimentals, que tot i sortir-se de qualsevol teoria, mantenen la meva, la teva, i la de tots, necessitat de ser estimats saciada... dubto trobar una estimació neta i clara que em satisfagui del tot... però "abans d'estar sola...." (em semblen unes paraules fatals, tot i que "visto lo visto", pot ser hauré de seguir sense tenir en compte teories de sentiments que al cap i a la fi, tan sols són entrebancs per a seguir sentint.

Tans records em venen al cap... tan de temps sembla ja que ha passat... ara l'estiu...
treballaré fort per poder tornar a marxar :o)

Clown Nepal-India


Clown Nepal-India (Bimphedi1)


Clown Nepal-India (Bimphedi2)

Hi havia una vegada una nena que li agradava molt passejar pel camp i veure les floretes créixer... unes blanques, altres roges, grogues i violetes...

Un dia mirant per un penya-segat va descobrir una floreta blava que naixia un xic més avall d'allà on el seu braç arribava... era una flor preciosa, d'un blau claret, però amb ratlletes de blau més fort, uns estams ben plens de pol·len molt grocs que feien del blau més blau i del groc més groc... deu meu quina flor!

La nena va començar a fer visites diàries a la flor, la mirava, li parlava, li enviava petons i missatges d'amor... cap altre flor ja tenia cabuda dins els seus ulls... li va posar nom i tot, gabriela.

Cada dia dels dies de juny i juliol i possiblement d'agost, la nena visitava la flor, la regava i procurava que creixés forta i contenta. Feliç!
No sé quin és el final de la història... en poden ser dos...

1) la nena arriba i la flor ja no hi és... un cop de vent l'ha arrencada del seu espai vital i vent enllà l'ha arrossegada mar endins...

2) la nena arriba i la flor s'ha fet tan gran i és tan alta que per fi es poden besar...